1 d'Octubre un dia per a la resistència

Sembla que poc podia imaginar-se el Estat Espanyol que les dificultats imposades per realitzar el referèndum de l'1 d'octubre a Catalunya podien desencadenar precisament allò que reforça la legitimitat de la lluita de moltes reivindicacions socials: la resistència popular pacífica.

I és que, s'estigui a favor o no, de les reivindicacions elevades per una gran part de la població de Catalunya per decidir sobre la seva construcció com un Estat propi, la veritat és que l'1 d'octubre va ser un dia que els moviments pacifistes i antimilitaristes poden celebrar, l'eina escollida per Catalunya per defensar el referèndum gairebé sense fissures va ser la resistència pacífica activa no violenta, demostrant que l'antimilitarisme segueix sent una força viva a Catalunya, que ressorgeix quan es fa necessària la defensa col·lectiva d'un objectiu polític compartit .

Les garanties per dur a terme el referèndum van resultar deixar d'estar en mans majoritàriament de les institucions i les administracions, a estar en mans de les ciutats i pobles de Catalunya. I ha desencadenat una mica amb moltíssim més potencial social, l'autoorganització, la solidaritat, la cooperació, l'olor de cafè de termo a les 5 del matí a les innombrables escoles que resistien, la consciència del potencial col·lectiu que l'Estat tendeix a reprimir.

Una resistència carregada de simbolisme històric, l'1 d'octubre de 1936 el dictador Franco va ser nomenat cap d'Estat per la imposició de la força militar, els revessos de la història, la imposició de la força militar que construeix un model d'Estat feixista amb suport de les elits burgesa i eclesiàstica. 81 anys després, resistència popular organitzada de forma pacifica, la llavor de l'antimilitarisme forjat durant el franquisme li dóna la volta a la història.

Catalunya va respondre a les dificultats per realitzar el referèndum amb tota la seva herència per la pau. Els seus insubmisos al servei militar obligatori, Pepe Beunza i els seus judicis de guerra al 72, el seu NO a la permanència a l'OTAN el 1986 el referèndum realitzat amb el PSOE al govern. Les seves protestes contra la guerra de l'Iraq de 2003 i les últimes mobilitzacions per a l'acollida de refugiats -la solidaritat és la base del pacifisme i el antimilitarisme- i contra el comerç d'armes i les guerres arran de l'atemptat d'agost de 2017 a Barcelona.

La resistència pacífica és més que la principal eina d'un poble que es defensa de la violència que es diu legitima l'Estat, és una decisió col·lectiva, política, de resistència amb una base social transformadora. El convenciment que si es construeix un nou Estat català, com es demana en el referèndum, aquest ha de ser construït en base a als fonaments antimilitaristes i pacifistes, fins i tot encara que no sigui des del convenciment ideològic pacifista si no des de l'estratègia de com ens posicionem davant del món i com ens empoderem enfront de les dificultats que presenta la violència política.

També trobem a les que s'organitzen per defensar les que defensen, Som Defensors, el projecte de diverses entitats per desplegar observadors i observadores per totes les escoles que poguessin denunciar les possibles vulneracions de drets humans. I diversos grups d'advocats per protegir el delicat dret de resistir, tan fàcil de diluir en les entranyes legals de les institucions.

Les infinites traves imposades des de la violència estructural -impedir el referèndum des de totes les estructures de l'Estat- i la violència física -desallotjar les escoles per cossos policials antiavalots- van imposar la por, però sobretot la resistència popular mental i física. Perquè feia falta molta resistència per aguantar a les escoles 2 nits, entre la tensió carregada de la desobediència civil col·lectiva, les hores sense dormir, i els cossos que feien de barrera entre els cops i les urnes. Enfront de la imatge dels vidres i les portes trencades a les escoles, símbol l'1 d'octubre del potencial destructor de de la violència, la força constructiva, des de baix, determinant i arrasadora -emocional i física- de la intel·ligència col·lectiva de la resistència pacífica.

Però aquesta resistència ja portava un temps sent forjada als moviments socials, amb persones davant de les portes de les cases per impedir el buidatge de la vida i l'esperança en les urbs, en cada desnonament executat -més violència de l'Estat-. El cos, el nostre cos fràgil, com la nostra única eina de transformació, la barrera entre la imposició de la força i la determinació moral. Un dur aprenentatge popular i comunitari, que desplega tot el seu sentit en l'exercici col·lectiu, perquè la resistència pacífica es basa, fonamentalment, en la determinació de moltes persones que s'uneixen per resistir, cossos únics i units, impossible defensar un col·legi des de l'individu si no es dóna la connexió comunitària.

Més enllà dels objectius polítics, i molt més enllà dels seus resultats, l'1 d'octubre no va ser només un dia per a la resistència a la violència, va ser una aclaparadora victòria del antimilitarisme.